“salvo unos hilillos, como de plastilina, todo es mentira”
Pixant fora de lloc per Àlex Agulló
La formiga contava i no parava mentre la xitxarra posava cara de circumstàncies.
– Però amiga formiga com t’has clavat en un embolic així?
– I jo què sé! Responia amb cara de pomes agres. Si jo hagués fet com tu, calendari venut, calendari begut, no em veuria en aquest embolic.
Però tu saps, tota la vida amb la goleta de poder viure a un àtic. A la part més assolellada del formiguer i ara aquest malviure m’està fent el pulmó agre i els cabells verds.
– Mira altra cosa no, però tu saps que tinc tot el temps del món i si necessites desbarrar a gana saps que t’escolte amb unes orelles com a pàmpols.
– Doncs para el cabàs…
Abans de veure tanta gent amb el “nas tan red”, com un Pinotxo menjant maduixes sense mans, una formiga amiga anava fent lloc per guardar-me ben a recés, tot el que li anàvem carrejant. La primera sorpresa desagradosa me la vaig emportar quan un dia, pagada i devanida, em diu que no anava a cobrar-me la quota de manteniment perquè ja teníem atapeït més d’un graner. Aleshores les formigues que no han tingut la mateixa sort que nosaltres i amb la seua feina a penes han aconseguit emplenar mig graner… em va trencar el dir, puix ja sabia per on anava la meua expressió de sorpresa incòmoda.
– Per descomptat, les formigues pobres paguen lloguer i manteniment i les formigues riques no paguen res. Açò no és cosa meua, s’apressava a justificar-se. Aquesta mesura ens obliguen a aplicar-la des de dalt.
Desapareguda aquesta formiga, veia el NASTANRED com el rètol en majúscules i amb el seu color corporatiu.
Quan van començar les tecles (alifacs deia ma mare) i les forces per continuar encarrellant cap al NASTANRED anaven minvant, vam decidir trestombar (canviar de lloc) tot l’avituallament cap a un llogaret més petit, “on tenien” alguns graners més menuts i més prop del meu formiguer. I arribaven allà en una escorribanda!
La formiga controladora de la caixeta, va emplenar, i enviar, els formularis corresponents. Els va tornar a remetre. I res de res. Tampoc és així. Del gran “nas tan roig” van arribar tots els solatges que hi havia acumulats en graners petitons. Dels dos graners més grans i atapeïts ni paraula.
Això no és possible! Segur que aquella gent no demana les coses com cal. Açò s’ha de fer així i no hi haurà cap problema. Una altra repetició de la jugada. Açò s’ha de fer d’aquesta manera. Aquella formiga no sap demanar les coses com pertoca. Ni aixina, ni aixana!
En comprovar que, de debò, ja no teníem cap intenció per revertir la decisió i tornar a guardar res al NASTAN RED, la mateixa formiga responsable d’acomodar el que durant anys havíem anat portant-li, es va oferir per fer ella la sol·licitud de traslladar el contingut d’aquells dos graners allà on teníem la caixa menuda i propera. Res de res!
Al remat no va haver-hi altra alternativa que acudir directament als graners i amb l’excusa de veure el que hi havia emmagatzemat al nostre nom, amb presses i carreres, ho vam agafar tot i d’aquella manera, suades com carreters, vam deixar els nostres dipòsits més nets que una patena.
– Toca, al final li heu vist el cul a la saca, així que ja pots deixar de banda eixa cara de pomes agres. Tractava infructuosament la xitxarra de passar a una pàgina menys punyent.
– Si això fora tot, potser ja haguera deixat de rosegar-me la boina.
Aquesta pel·lícula de por, fa plorar les pedres.
– Encara hi ha més? Mira que passar-se les nits dessonillades i suades…
– No és que hi haja més. És que durant l’embolicat camí m’he topat amb algunes troballes totalment inesperades.
– Tu diràs.
– Farta de que em rosegaren la boina d’eixa manera, m’estava plantejant acudir a un assessorament jurídic de prestigi i una formiga amiga em va parar els peus: M’explicava que una coneguda que havia estat en amo fins feia no res, li contava que durant la pandèmia, el senyoret (“un xitxarrot de bé”) feinejava des del seu despatx a casa. Eixia a la cuina per beure’s el cafè i aturar l’activitat laboral una estona. Un dia va agafar el telèfon mentre jo, reclosa plegava roba a la meua habitació i vaig escoltar el següent comentari: “tu ja saps que sense cap compromís puc posar-te en contacte amb eixe equip jurídic, són de total confiança. A més a més, en pla confidencial, puc dir-te que tenen un pla de col.laboració i de no-agressió mútua amb nosaltres i també amb en NAS TAN RED.
– I no vas pensar en acudir a eixe equip jurídic, amb una llarga i contrastada experiència… sí eixe que porta el nom d’una comarca del País Valencià del Nord?
-Deixa-ho córrer que preferisc no recordar ni el nom.
– Pa cagar-se i no torcar-se! I no ho vas denunciar a la màxima autoritat reguladora del sistema financer?
– I tant que sí! El Banc Central formiguer va remetre el tema a l’organisme responsable CNMV-f (Comissió Nacional de Valors Formiguers) que va respondre demanant tota la informació del procés.
– I tampoc vas traure la mà del carabassí?
– No em trenques el dir que hi ha per alabar a Déu que no és pecat! Entre tota la documentació escrita que demanaven calia adjuntar la denúncia prèvia al defensor del client del NAS TAN RED (que les dones no pinten fava?) I també la resposta rebuda per part de l’organisme esmentat. Veges tu quina documentació escrita pots adjuntar si eixa suposada persona que defensa la clientela el respon amb una telefonada dient que agafes un bolígraf i prengues nota del que has de fer per tornar a reclamar eixos estalvis. Amb caixes destemprades el vaig enviar a l’ample!
– La mare que va! Si hagueres estat sòcia de l’UCO (Unión de Chicharras Organizadas) potser t’hagueren ajudat.
– Ja sé que no soc xitxarra, però com podia fer-ho, durant més de trenta anys, estava pagant la quota d’afiliació. Entre la meua ignorància tecnològica, i la “deixadesa” de l’UCO, quan vaig comprovar que al segon o tercer intent, sí que s’havien assabentat de la meua demanda d’assessorament, vaig trencar palletes immediatament.
– Ostres açò pareix un malson!
-Un malson! Maleïa en despertar-me suada de caps a peus. Ara que si bé ho pense, arriba un moment en el qual no saps si tot açò són al.lucinacions derivades de les temperatures exagerades de tot l’estiu.
P D. Disculpeu que aprofite la confiança de la gent del GRAT per publicar ací romanços i contaralles, però la meua poca trassa literària fa que no traga la mà del carabassí per altres camins. A més a més, acabe recordant una frase famosa d’un cèlebre autor anònim (M. Rajoy)… “salvo unos hilillos, como de plastilina, todo es mentira”. I mentrestant el Prestige afonat i jo destarifant.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi