CULTURA DE PAU

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

Abans de continuar la mampresa encetada el darrer pixant, unes informacions prèvies: el dia 30 de gener les escoles celebren, des de l’any 1964, el DENIP (Dia Escolar de la No-violència i la Pau); no celebren el dia de la Pau. També les darreres dècades, es barregen dos conceptes que no són el mateix: parlem de Cultura de Pau o/i de Cultura de la Pau. Pensar en els antònims ajuda a clarificar tots dos conceptes: L’antònim de Cultura de la Pau seria cultura de la guerra, mentre que l’antònim de Cultura de Pau seria cultura de la violència; concepte que és molt més ampli que la simple referència bèl·lica, doncs més enllà de les guerres, les situacions de violència estan presents per onsevol cada dia.

Recapitulant: si no treballem per un món on la no-violència ens indique el camí per on transitar és perquè no volem. Disposem d’un grapat de dies/recordatori remarcant diferents tipus de violència contra les persones o contra el medi. I més d’un que específicament parlen de la PAU i la NO-VIOLÈNCIA: 

• L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 2007, va declarar  el dia 2 d’octubre, aniversari del naixement de Mahatma Gandhi, com DIA INTERNACIONAL DE LA N0-VIOLÈNCIA.
• La mateixa Assemblea General, l’any 2001, va marcar el dia 21 de setembre com DIA INTERNACIONAL DE LA PAU.  Aquesta data, indicada com un dia sense conflictes bèl·lics, va ser escollida per coincidir amb la que fa servir l’ONU per la seua Assemblea General Anual.
• El DENIP fou una proposta de Llorenç Vidal: docent, poeta i pacifista. La va ubicar tot aprofitant l’aniversari de la mort de Gandhi.

Així que per dies, recordatoris i situacions no serà. Si no ens impliquem més en eixa aposta per la CULTURA DE PAU, si institucions i ciutadania ens obstinem en mirar cap a un altre costat, caldria que ens ho férem mirar.

¿O és normal i positiu pensar que la despesa militar de l’estat espanyol  arribe als 75,7 milions d’euros cada dia? (Informe 59  del CENTRE DELÀS)

¿O que, en plena pandèmia (2022),  la despesa militar mundial haja superat els dos bilions de dòlars?

Per algunes persones sembla com una pàssia gratificant. Tan sols cal veure els rostres de satisfacció del personal present en el darrer Saló de Defensa i Seguretat (EUROSATORY) celebrat durant el mes de juny de 2022 a París. La participació espanyola, un total de 27 empreses, i la resta, tractant de fer caixa aprofitant la guerra a Ucraïna per a desfer-se de tot l’excedent acumulat o per a provar noves armes que maten més i millor.

Aquesta guerra acabarà algun dia i la descomunal indústria bèl·lica continuarà la seua producció d’armament que, on siga i quan siga, necessitarà vendre-la per continuar el negoci.

Possibilitat que, ni de lluny, es planteja cap país del nostre entorn i molt menys els grans beneficiaris: La Xina, amb una inversió de 293.000 milions de dòlars (el 14% de la despesa mundial) i especialment els Estats Units amb més de 800.000 milions de dòlars (un 38% de la despesa mundial); les seues intencions futures venen clarament determinades en constatar un increment del 24% en investigació i desenvolupament de tecnologia relacionada amb la guerra.

És cert que el negoci anava minvant des de la caiguda del mur de Berlín (1989), però va començar a repuntar a partir de la destrucció de les Torres Bessones (Nova York, 2001); casualment des d’aleshores els conflictes bèl·lics, amb forta implicació occidental, han anat encadenant-se:

• Guerra d’Afganistan (2001)
• Invasió o guerra a l’Iraq (2003)
• “L’estat Islàmic” a l’Iraq i la seua expansió
• Guerra civil a Síria (2011)
• Conflicte a Crimea (2014)
• Guerra a Ucraïna (2022)

¿I després d’Ucraïna què? Si la dinàmica bèl·lica no continua, el negoci armamentista pot tornar a decaure i les opcions globals no van per eixe camí. 

El que esmentava al final del darrer pixant: Aturar i redreçar aquesta realitat és impossible. Tan impossible com assegurar la supervivència del planeta amb aquestes perspectives. 

Així que entre un impossible i altre, preferisc continuar treballant per la CULTURA DE PAU i posicionar-me contra l’ús de la violència, i  encara més, contra aquella que pretén mantenir els privilegis de la gent poderosa. 

I reprenent el filet del tema, acabava el darrer escrit parlant de la necessitat de refundació de l’ONU: El món del 2023 res té a veure amb el del 1945; dels 51 països fundadors s’ha passat a 193 estats i dos observadors permanents: La Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina.

Controlada per un Consell de Seguretat, com únic estament amb capacitat de dictar resolucions que han d’obeir tots els països, la seua capacitat d’actuació està molt limitada, doncs cadascun dels seus membres permanents pot vetar qualsevol resolució. A més a més, és habitual l’incompliment de qualsevol d’aquestes normes d’obligat acompliment per part dels poderosos o dels seus aliats: com les violacions de l’estat d’Israel envers l’estat palestí, amb 26 resolucions; o el cas de Marroc amb el Sàhara Occidental. També des de l’any 1992, l’Assemblea General demana la desaparició del bloqueig econòmic que, des de 1962, està exercint els Estats Units contra Cuba. La darrera votació amb 185 vots a favor, dues abstencions i dos vots en contra, va ser vetada, com totes les anteriors, pels EUA.

Fan que pensar que entre els membres permanents del Consell de Seguretat no n’hi haja cap país musulmà, cap africà, cap centre o sud-americà, o que, més d’un centenar de països més la Xina,  aprofiten els dies de cada Assemblea General per reunir-se i anar generant complicitats al marge de l’ONU i dels països més poderosos.

Continuar apostant per la desaparició de l’armament com a eina per afrontar conflictes no vol dir aspirar que eixe miracle es produirà de hui per a demà. Eixa quimera va indefectiblement lligada a un procés llarg i complicat. També està al nostre abast la possibilitat d’acurtar el període de desaparició de l’arsenal bèl·lic tal com el coneixem ara: simplement que una o dues persones comencen a prémer determinats botons nuclears; simplement que per error, o intencionadament, algun “terrorista” informàtic encete una macabra partida a un joc letal; simplement que l’evolució d’un determinat conflicte armat vaja pujant d’intensitat; simplement…

És així de simple, o de complicat, però personalment preferisc fer-li costat a gent com la de FUNDIPAU i similars que treballen per fer-nos creure que la quimera no violenta és possible. I que per anar pujant esglaons d’eixe empinat camí hi ha fites a anar aconseguint. També utòpiques, però una miqueta menys, com per exemple les que arreplega el document CAP A UNA CULTURA DE PAU. 

Entre els 25 arguments que esmenta el document podem llegir que:

• 6. La violència és ineficaç: no resol els conflictes, només els tapa
• 8. Si en algun moment la guerra podia considerar-se un mal menor, avui en dia és, amb tota seguretat, un mal major
• 9. L’obsessió per la seguretat crea inseguretat
• 10. El concepte exclusivament militarista de la seguretat és car i ineficaç
• 11. La fabricació i el comerç d’armes alimenta i fa més greus els conflictes
• 12. La pau és un concepte positiu, que cal construir. La pau no és només absència de guerra.
• 15. De la inversió militar cap a la inversió en desenvolupament social
• 16. De la investigació per la guerra cap a la investigació per la pau
• 18. De la solució cap a la prevenció dels conflictes
• 19. Dels exèrcits ofensius als exèrcits defensius 
• 20. De la seguretat particular cap a la seguretat compartida
• 21. Perfeccionament de l’estructura i del funcionament de l’ONU
• 22. Control de la fabricació i el comerç d’armes
• 25. L’educació per la pau a tota la població en el camí de la instauració d’una cultura de pau

Notícies que també el poden interessar

Gandhi

Amb caixes destemplades

‘Gotes Perdudes’ un poemari d’Àlex Agulló