El valencià (el nostre català)
Pixant fora de lloc per Àlex Agulló
Si detectares problemes estructurals a la teua vivenda, recurriries a un arquitecte? O si tingueres una malaltia greu, no acudiries a un professional de la salut? Doncs, perquè no fem el mateix amb els problemes lingüístics?
De la mateixa manera que hi ha persones titolades universitàries en medicina, hi ha titolades en llengues romàniques. Persones de diferents universitats també més enllà del nostre país, especialistes en l’estudi de les llengües romàniques, i entre elles apareix el valencià (el nostre català). Entre la comunitat científica internacional, més enllà de quatre negacionistes com els que defensen que la terra és plana, el consens sobre l’origen i la denominació de la nostra llengua és absolut.
Aleshores, com és possible que milions de persones als EUA o milers i milers de valencianes s’encaboten a defensar propostes acientífiques?
Per una banda està la contaminació des del món de la política partidista i per l’altra, un seguit de cirscumstàncies que continuen condicionant que moltes persones s’encenguen en flames cada vegada que escolten que ací, al País Valencià, parlem català. Pot influir, per exemple, la coincidència del nom: la paraula català es relaciona amb Catalunya i la paraula valencià a València. En eixe sentit, assumir que parlem català, més o menys intencionadament, s’associa a atorgar-li el lideratge a Barcelona per damunt de València. El mateix que pot ocòrrer al nostre Païs: dir-li valencià al que parlem, dir-li valenciana o valencià a la persona del conjunt del País, no facilita massa les relacions tibants entre València i Alacant. Per cert, també es fa servir eixa pugna per traure-li rèdit electoral a nivell de les comarques del Sud. En aquest cas, també entra en joc el problema de la fagocitació del gran: que el peix gran es menja al menut, és una realitat d’allò més habitual a tots els nivells. I Barcelona, tota Catalunya en general, tradicionalment han conreat més el català, que València. Per això molta gent, especialment del Cap i Casal i rodalies, o amb poc interés pel valencià, s’encen en flames si li dius que ací parlem català. I els partits que mai s’han ocupat per conrear la nostra llengua ho exploten cada vegada que venen eleccions. Equiparar “parlar català” amb Catalunya no és massa diferent a equiparar que parlar català equival a parlar com parlen a Barcelona i rodalies. Al mateix Principat també el peix gran, Barcelona, va menjant-se al menut i el català de la zona de Lleida, molt més semblant al nostre valencià, també ha de reivindicar la seua catalanitat, tan vàlida com la catalanitat barcelonina. Tan vàlida com la nostra catalanitat.
En resum, que parlar català no és res més que continuar parlant el nostre valencià. I de segur que alguna persona m’estarà recriminant que he fet servir alguna paraula com tibant, que no és habitual en la nostra parla. Té tota la raó del món! Tanta raó com afirmar que Sant Vicent Ferrer parlava català. Ell la va utilitzar i ho podem comprovar consultant el CIVAL (corpus informatitzat del valencià): una base de dades que conté un ampli repertori de llibres i documents digitalitzats escrits en valencià des del segle XIII fins a l’actualitat. Un treball descomunal que L’Acadèmia Valenciana de la LLengua posa a disposició de qualsevol persona. Això sí, ni ara que la representació femenina és prou nombrosa, incloent la Presidència de lAVL, han modificat la definició masclista de la paraula XAFADA: En tan fàcil que és definir xafada com “Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal en la terra per on ha passat”. Per cert, no crec que ho tingueu més fàcil quan torne a manar el PP i VOX ocupe la Conselleria d’Educació. El futur de l’AVL, i tot allò relacionat amb la nostra llengua, pinten un futur més negre que la gola d’un llop.
Reprenent el filet, allò cert és que a hores d’ara, si volem filar prim, encara podem anar més enllà i quan fem servir alguna paraula que no apareix al CIVAL i si que la utilitzen més a nord, no serà res diferent del que fem habitualment incorporant paraules procedents de l’anglés, o del castellà. O pot ser que el problema de fons és un rebuig del nostre català per altres motius?
Una de les justificacions més manides estaria argumentada en la perduda de temps i en la ocupació d’espai innecessari al cervell aprenent una llengua que no es pot comparar a la projecció universal del castellà o de l’anglés. Excuses de mal pagador! Ni el procés d’aprenentatge de diferents idiomes, ni el funcionament del cervell, justifiquen eixa decisió. Açò és farina d’un altre costal (material per un altre escrit).
Al remat, més enllà del nom, el problema més greu el veig en l’ús: si no ens posem en el cabet a la feina i la fem servir de valent, el peix gran, la fagocitarà sense contemplacions. I la dreta, pagada i devanida.
Més enllà d’elucubracions interessades, a hores d’ara la situació és tan singular com preocupant. Per una banda, estem vivint una època on el coneixement acadèmic, la producció literària, l’ús administratiu, la producció musical i fins i tot, l’ús de la nostra llengua a nivell de (determinats) mitjans de comunicació, ha assolit uns nivells als quals mai s’havia arribat. D’açò se’n deriva que el nivell mínim de comprensió percentualment siga molt elevat. Per una altra banda, la nostra llengua, com a vehicle de comunicació habitual entre iguals, està vivint des de fa anys una reculada espectacular: Tu vas pel carrer escoltant quina llengua està fent servir el jovent per relacionar-se, o t’apropes a un centre educatiu amb la mateixa intenció i la troballa fa plorar les pedres: moltíssim l’alumnat, que a l’aula està rebent la seua educació en valencià, entre iguals es relaciona habitualment en castellà. I si a aquesta perspectiva li afiges que la dreta ja va tancar la radio televisió valenciana, que la campanya en contra de la llengua, de manera més o menys subtil, és permanent, que, sense escrúpols, estan venent que és el castellà la llengua oprimida i castigada al sistema educatiu, ho tenim cru. Tot i que garantir la pervivència de la nostra llengua i facilitar l’aprenentatge d’altres llengües, tampoc no és massa complicat. Simplement l’aplicació sistemàtica d’unes proves, en moments determinats del procés educatiu, facilitaria la informació concreta de la competència lingüística particular a cada centre educatiu i, en funció dels resultats, anar reajustant l’actuació pedagògica. Més enllà del sistema educatiu, qualsevol enquesta seriosa també ens pot informar del que ocorre a nivell general i particular. El problema seria tan simple com voler. Mentrestant des del món de la política de partit, continuen especulant amb els nostres vots. I des del món de l’educació, un apropament a la nostra llengua amb una metodologia activa, que treballe la llengua com una eïna de comunicació viva i útil, deuria prioritzar-se per no generar unes sensacions poc gratificants, o directament de rebuig.
En les nostres mans está trencar eixa dinàmica perversa. Podem amagar la situació, podem parlar de nivell de competència, de comprensió i… mel de ca Telm, però si constatem que la llengua relacional és majoritàriament el castellà, el futur del valencià (del nostre català) no pinta gens bé. I amb un govern AFERRISSADAMENT hostil…
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi